Tan enorme ha estat aquesta vegada l'error de càlcul del Govern que possiblement ni tan sols la rectificació és capaç ja d'evitar el mal que ha infligit a la seva pròpia imatge.

I és que després de fixar la data electoral el 14 de febrer en plena pandèmia, la Generalitat va reaccionar al canvi de candidat del PSC al qual alguns anomenen "L'efecte Illa" amb un apresurat decret d'ajornament que deixava oberta la posibilitat de retardar la data encara més, redactat d'una forma tan pueril que dues denúncies (d'un ex-mosso d'Esquadra i del partit constitucionalista Izquierda en Positivo) ho van tombar fàcilment. Immediatament va seguir una campanya victimista per les denúncies de les quals van culpar (es clar) al govern d'Espanya al qual van acusar de no prioritzar la salut dels catalans.

Però tot seguit la Generalitat decideix dispensar del confinament a qui acudeixi als mítings electorals (doncs pel que sembla, fer servir deu minuts a exercir el dret a vot és un risc inassumible, però concentrar-se un parell d'hores per a corejar i aplaudir a un polític sí que és tolerable). Amb aquesta decisió el Govern no només es pega un tir al peu en la seva estratègia victimista, sinó que tira a les escombraries la pretesa superioritat moral de la mateixa.

La cancel·lació d'aquesta mesura (tan afanyada com la seva proposició) arriba a línia de les esperades protestes (doncs eren d'esperar) no només dels líders polítics rivals, sinó de figures de l'art i la cultura que estan fartes de que s'enviïn els seus espectacles a la ruïna mentre els polítics pretenen donar-se banys de multituds sabent que la "relaxació nadalenca" va provocar l'actual tercera onada. Com un actor teatral català va difondre en un encertat vídeo, "se'ns han pixat a sobre de manera oficial".

A aquesta garrotada no ha ajudat la decisió (molt celebrada per més que sigui o no oportunista) del partit Ciutadans de no voler fer mítings per no agreujar la pandèmia. Segurament algú al Govern nacionalista s'ha d'haver quedat descompost davant aquesta "jugada mestra", doncs els polítics, pel que sembla, ja només raonen a aquest nivell d'estratègia, deixant la pandèmia com a segona prioritat. O tercera.

Des d'un punt de vista purament estadístic i científic sí que pot ser interessant saber si la celebració o no de mítings pot tenir alguna mena d'impacte en l'electorat. Tant de bo ho fessin tots els partits, ja que al cap i a la fi es tracta d'un enorme dispendi dirigit a convèncer als ja convençuts, i en una era en la qual prevaleix el teletreball i la telepresència, reclamar la presència física de polítics i electors sembla una cosa totalment prescindible.

I sense deixar la curiositat científica també em pregunto com afectarà el Govern nacionalista el no poder comptar amb les seves caravanes d'assistents de la Catalunya interior als mítings de la "Catalunya Tabarnesa". Doncs la veritat és que el nacionalisme està acostumat a tenir el control. El control de les dates, dels mitjans, de la seva imatge pública i, alló més important per a un moviment d'arrels tan populistes, el de l'escenificació als carrers. Una de les seves majors bases és la mobilització (bellament sobredimensionada pels "camerògrafs" de TV3), una màquina ben engreixada que mai no els falla, amb els seus centenars d'autobusos costejats per "les entitats". Però en aquest cas hauran de limitar-se a mítings amb gent únicament del municipi en el qual es produeixin i amb distància de seguretat!

Això no sembla que hagi de lluir gaire.