ondalayetana.es
utilitza cookies per millorar la teva experiència de navegació. Si segueixes navegant entenem que acceptes la nostra
Política de Cookies
.
Ok
La situació a Catalunya està arribant a uns extrems insostenibles de l'absurd. És incomprensible que a hores d'ara del conflicte a Catalunya un activista sigui entrevistat per televisió sent qualificat d'antifeixista i, parlant dels crítics amb l'independentisme, cridi a "Identificar-los", "tenir-los controlats", "buscar on treballen", "assenyalar-los", "pressionar-los en el seu treball", "fer-los la vida més incòmoda i més difícil" perquè "no puguin estar tranquils", doncs "les seves idees són perilloses" i "no se'ls pot permetre expressar-les lliurement" mentre un presentador i diversos tertulians assenteixen respectuosos com si estiguessin escoltant la llista dels drets humans llegida pel mateix Nelson Mandela.
Doncs això és el que va succeir en TV3 la setmana passada en el programa Planta baixa. L'entrevistat era Pol Andiñach, periodista, autor del llibre Tothom pot ser antifeixista, tot i que que el llibre podia haver-se titulat Tothom pot ser feixista, ja que les tècniques que va descriure van ser de sobres utilitzades fa 80 anys a Alemanya contra la població jueva. L'entrevistador, Maiol Roger, afegia sol·lícit que "amagats després d'aquest presumpte constitucionalisme s'amaguen feixistes", i prevenia als espectadors que les tàctiques que s'anaven a anunciar eren il·legals, encara que ni ell ni cap dels tertulians les va criticar. Cal tenir en compte que tant en TV3 com en l'independentisme català en general, que una cosa sigui il·legal no significa necessàriament que no s'hagi de fer, sinó que cal anar amb compte, ja que en l'independentisme català un dels mantres habituals és que les lleis injustes (entenguin-se com aquelles que poden ser un obstacle per als fins independentistes) s'han de desobeir.
En el súmmum de l'absurd, mentre el tal Antiñach (com ha de coure-li aquesta ñ en el seu cognom!) afirmava que "no ha de permetre-se'ls que expressin lliurement les seves idees", TV3 mostrava imatges dels plàstics grocs que les brigades de neteja havien retirat de la via pública i havien dipositat en la plaça Sant Jaume davant del balcó de la Generalitat, en el qual un cartell defensava hipòcritament "Llibertat d'expressió i d'opinió: Article 19 de la declaració universal dels drets humans". Un contrasentit que ningú en TV3 va saber veure.
Fragment de la entrevista (Font - Dolça Catalunya)
Però el nazisme no és l'únic antecedent del fenomen que ens ocupa. El titular d'aquest article és bastant explícit: estic parlant de la famosa Caça de bruixes del Macarthismo. En 1950 i durant sis anys, el senador americà Joseph McCarthy va dur a terme una persecució implacable d'agents comunistes en territori americà. Qualsevol podia ser acusat de ser comunista. El terme estava tan tergiversat (com avui el de feixista) que ser comunista s'equiparava a ser "poc patriota". Des dels mitjans es convidava a la gent a denunciar al veí davant la menor mostra de tendències comunistes, i discrepar del règim governant ja era indici suficient per a ser considerat un "mal ciutadà". La presumpció d'innocència desapareixia i l'acusat era el que tenia la responsabilitat de demostrar el major grau de patriotisme possible per a no ser titllat de comunista. Si no aconseguia buidar els seus dubtes, l'única possibilitat de rentar la seva imatge era delatar a presumptes col·laboradors comunistes. En la majoria dels casos els acusats no eren realment comunistes, i bastava amb caure-li malament a un poderós per a rebre una acusació que provocava en la població reaccions furibundes exacerbades per la propaganda en els mitjans.
Canviïn el "comunista" del règim Macarthista pel "feixista" del règim Independentista Català. El fenomen és el mateix. La psicosi és molt elevada, però on aconsegueix el seu grau màxim és als pobles petits, en els quals la visibilitat del nacionalisme és hegemònica i la discrepància guarda silenci per por. Per als independentistes defensar una estelada en una rotonda és clau, perquè el discrepant ha de pensar que tot el poble li és hostil. "No tenim por!" criden els nacionalistes pels carrers. Tenen raó. Són els discrepants els que ho tenen, espantats davant la idea que un dia davant la seva porta, els Comandos De Repressió, els camises marrons dels nostres dies, els prenguin mania.
El contrasentit que ningú, aparentment, vegi la hipocresia que els acabo de descriure no s'entendria sense la maquinària propagandística de TV3, que dia rere dia emet incansable el seu llibre d'estil perquè el negre sembli blanc i ho blanc negre.
S'arribarà algun dia al punt de ruptura de la credibilitat? Arribarà un moment en què l'espectador independentista de TV3 comenci a sentir-se incòmode perquè alguna cosa no li quadra? És evident que fins ara no necessiten exercitar la matèria grisa, ja que TV3 li ho dóna tot ja pensat, però S'aixecarà algun dia un espectador de la seva butaca i buscarà (encara que només sigui per curiositat) la paraula feixisme en un diccionari (encara que sigui la mateixa wikipedia)? Se sorprendrà potser quan llegeix la llista de característiques de tal ideologia, l'assetjament a discrepants, la propaganda en els mitjans, l'adoctrinament a les escoles, la cultura dirigida, els drets de "la terra" anteposats als dels ciutadans..? Sentirà trontollar-se el seu món i patirà una epifania? Segurament no. Segurament tornarà a asseure's en la seva butaca, consumirà un altre parell d'hores de TV3 i Catalunya Radio i es deixarà amanyagar pels mitjans del règim que li diran que tot va bé, que el seu bàndol és el correcte, que la victòria està a l'abast de la mà (com li van dient des de 2012) i que amb l'adveniment de la nació podrà deixar de sentir-se inquiet doncs arribarà a la fi la felicitat i la calma.
Encara que els discrepants no tindràn lloc en aquest futur. Doncs per a això està la caça de bruixes.
