Tots hem sentit a parlar de l'Apartheid. Sud-àfrica i Namíbia van ser sotmeses per una minoria blanca a un vergonyós sistema de segregació racial que dividia els seus ciutadans en dos grups segons el color de la pell. Per a molts adults aquesta barbaritat sembla cosa de fa molt, molt de temps, mentre que (per posar un exemple) recordem les olimpíades de Barcelona com si haguessin passat ahir (si mes no els que tenim més de 45 anys) i ens costa de creure que l'any en què va finalitzar l'apartheid fos el mateix en què la flama olímpica va descansar a Barcelona.

Però encara que l'essència d'aquella discriminació fos el racisme, un vessant que cap sud-africà no oblida és la repressió cultural. Tot i existir una majoria angloparlant, l'elitista minoria blanca pretenia imposar l'Afrikaans com a única llengua, perquè la llengua era un factor clau en la construcció nacional del nacionalisme sud-africà. La llengua anglesa, majoritària i d'àmbit global, suposava per als sud-africans un vincle cultural amb els britànics, i això no agradava als nacionalistes, que rebutjaven els vincles que consideraven colonials a favor de la llengua pròpia.

Per tant, a la coneguda segregació per raça a les escoles es va afegir una política de substitució lingüística, negant-se als nens el seu dret a ser educats en la seva llengua materna. L'Afrikaans era una llengua minoritària, però era la llengua del règim nacionalista, per la qual cosa el Partit Nacional la va imposar com a llengua única vehicular a totes les escoles, fossin de blancs o de negres. Alumnes i professors es van rebel·lar i van ser durament reprimits pel règim, cosa que va causar centenars de morts, fins i tot entre els nens.

El que va passar en aquell període no només va fer que el món prengués consciència, encara més, del sense sentit que suposa la segregació racial, sinó també que no sempre són les minories les marginades i reprimides, doncs de vegades, quan una minoria elitista controla el poder i es beneficia d'una llei electoral injusta i de recursos superiors, pot reprimir la cultura i els drets d'una majoria.

Les Nacions Unides manté el consens evident que totes les llengües han de ser preservades i que tots els ciutadans tenen dret a desenvolupar-se en la seva llengua materna. Per això la UNESCO, agència especialitzada de les Nacions Unides, va instaurar el 1999 el 21 de febrer com a Dia Internacional de la Llengua Materna, un dret que hauria de ser evident però que encara és negat per polítics els objectius dels quals no primen els drets dels seus ciutadans.

Així passa avui a Catalunya, quan davant de les escoles on uns pares demanen per al seu fill el dret a estudiar en el seu propi idioma s'organitzen manifestacions amb banderes independentistes. Com aquest cap de setmana a Esplugues del Llobregat, quan un petit grup d'activistes d'Arràn ha escridassat als voluntaris d'una carpa d'Escola de Tothom (que han requerit la protecció dels mossos d'Esquadra) mentre desplegaven una pancarta que clamava: "Per la llengua i per la terra, el jovent en peu de guerra". Doncs quan la llengua es reprimeix, acostuma a ser per causes polítiques.

I es que els arbres, les muntanyes o la sorra que cobreix el terra no parlen ni Anglès ni Afrikaans, ni Espanyol ni Català. La cultura, i en especial la llengua materna, és patrimoni de les persones, i mai no els ha de ser negada.

Aquest és el dret que avui es reivindica a tot el món.

#MotherLanguageDay